La Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat no és una declaració de bones intencions, sinó un tractat internacional que forma part de l’ordenament jurídic dels Estats que, en ratificar-la, en són part, i suposa obligacions per tots els poders públics, així com drets subjectius pels ciutadans. Els drets que s’hi proclamen són drets exigibles perquè la Convenció és un instrument del Dret internacional de Drets Humans, i els Drets que conté estan protegits per les mateixes garanties que aquests.
En molts àmbits potser triguem en veure’n els efectes, sobretot si calen pressupostos per implantar els drets. Caldrà fermesa dels moviments socials que representen les persones amb discapacitat, mobilització social i, per què no, també sentències judicials que declarin la vulneració de drets en algunes pràctiques dels serveis públics que avui són massa habituals.
Un dels elements nuclears de la Convenció és la proclamació de la igualtat jurídica de les persones amb discapacitat, i ha de suposar des d’ara mateix un veritable canvi de paradigma respecte el que hem conegut fins ara en matèria de protecció jurídica a les persones amb discapacitat. L’article 12 de la Convenció diu que les persones amb discapacitat -totes, sigui quin sigui el grau d’afectació o el tipus de discapacitat- tenen dret a l’exercici de la seva capacitat jurídica, en igualtat de condicions amb les demés, i a rebre suport per fer-ho.
Són molts els juristes que han pensat que en aquest àmbit la Convenció havia de servir per “endolcir” els règims vigents a tot el món d’incapacitació i de tutela, fent-los més flexibles, més adaptables a les circumstàncies personals, més respectuosos amb la llibertat, la voluntat i les preferències de les persones amb discapacitat que fins ara han estat sotmesos a aquests mecanismes de protecció.
Però avui, 7 anys després de la vigència de la Convenció, i havent-se posicionat al respecte el Comitè de Drets de les Persones amb Discapacitat en el seu Comentari General n.1 (11/4/14), no es pot seguir afirmant que la Convenció hagi de millorar els sistemes d’incapacitació i tutela, sinó que ha de suposar la seva abolició i hauran de ser substituïts per nous sistemes de suport a la presa de decisions, que en qualsevol cas respectin els drets, la voluntat i les preferències de la persona amb discapacitat que desitgi rebre’ls.
Tot un canvi de paradigma que requerirà molta implicació de les entitats que treballem pel benestar de les persones amb problemes de salut mental i del conjunt de persones amb discapacitat. Ens hem de posar immediatament a treballar en la posada en marxa dels sistemes de suport a la presa de decisions, i divulgar els principis de la Convenció en tots els àmbits de la societat per generar el marc perquè aquests principis puguin ser eficaços.
Josep Maria Solé
Advocat. Director de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines.